En fi, la situació no és la millor donat el preu dels lloguers a l’actualitat i les retallades de sous que estan patint gran part dels treballadors d’aquest país (en el cas de la meva mare que és infermera). Si a tot això sumem que les universitats no posen res de part seva a l’hora de poder compatibilitzar la vida laboral (imprescindible per a mi) i la vida d’estudiant, acabem obtenint una incompatibilitat abismal. Ara em trobo davant la situació que és possible que l’any que ve no pugui ni tan sols matricular-me de nou per poder estudiar allò que vull i, a més a més, sento que des de la societat en la que vivim no es fa res per canviar la situació. Com bé ha dit algun company anteriorment, els rics són més rics i els pobres són més pobres. Jo no em queixo d’haver de fer equilibris cada final de mes amb la meva mare, el fet és que visc en un pis i tinc cada dia un plat a taula, però si la cosa no canvia no sé què pot passar a mig – llarg termini. Tinc la sensació que es té la consciència o la impressió que som o serem una generació perduda i que no es fa res destacable per solucionar-ho. Jo penso que som una generació plena de talent i capacitats per fer front a tot tipus d’obstacles, i veig d’una manera impotent com des del govern que suposadament ens representa no es fa res per canviar la situació i ens volen fer creure que a base de retallades tirarem endavant. Aquest sistema ens ha portat a la situació actual i ens volen fer creure que ells mateixos hi trauran. Davant d’aquesta situació, iniciatives com aquestes s’agraeixen, el gest, per petit que sembli, ajuda.

Traducción. [CAST]

Me llamo Marc Bollo y tengo 24 años, vivo con mi madre en un piso de alquiler en Barcelona y actualmente estoy estudiando un ciclo superior de educación infantil. Mi intención para el año que viene es poder volver a la universidad para hacer magisterio. Este año mi nómina es de unos 500 euros al mes aproximadamente. De estos 500 euros, una tercera parte van destinados a los estudios que he mencionado antes. Así, de estos menos de 500 euros le debemos restar el gasto cada vez más elevado y abusivo de los transportes públicos, la factura del móvil (totalmente imprescindible para el trabajo). Dicho esto, vuelvo atrás en el tiempo, para explicar que hace unos 4 años aproximadamente tuve que dejar la universidad donde estaba cursando empresariales. Muchos habéis comentado que no podría hacer lo que hacéis si no fuera por la ayuda económica de vuestras familias, en mi caso esta ayuda económica no existe ni ha existido, todo lo contrario. Desde hace unos 4 años gran parte de mi sueldo va destinado a ayudar a pagar las deudas de un padre que nos abandonó y del que hace cerca de 11 años que no sabemos nada de él, más allá de que está vivo pero no cotiza y por esta razón nos toca pagar a mi madre y a mí sus deudas. Unas deudas que si cualquier banco actuara de buena fe ya hubiéramos arreglado.

En fin, la situación no es la mejor dado el precio de los alquileres en la actualidad y los recortes de sueldos que están sufriendo gran parte de los trabajadores de este país (en el caso de mi madre que es enfermera). Si a todo esto sumamos que las universidades no ponen nada de su parte a la hora de poder compatibilizar la vida laboral (imprescindible para mí) y la vida de estudiante, acabamos obteniendo una incompatibilidad abismal. Ahora me encuentro ante la situación que es posible que el año que viene no pueda ni siquiera matricularme de nuevo para poder estudiar lo que quiero y, además, siento que desde la sociedad en la que vivimos no se hace nada para cambiar la situación. Como bien ha dicho algún compañero anteriormente, los ricos son más ricos y los pobres son más pobres. Yo no me quejo de tener que hacer equilibrios cada fin de mes con mi madre, el hecho es que vivo en un piso y tengo cada día un plato en la mesa, pero si la cosa no cambia no sé qué puede pasar a medio – largo plazo. Tengo la sensación que se tiene la conciencia o la impresión de que somos o seremos una generación perdida y que no se hace nada destacable para solucionarlo. Yo pienso que somos una generación llena de talento y capacidades para hacer frente a todo tipo de obstáculos, y veo de una manera impotente como desde el gobierno que supuestamente nos representa no se hace nada para cambiar la situación y nos quieren hacer creer que a base de recortes saldremos adelante. Este sistema nos ha llevado a la situación actual y nos quieren hacer creer que ellos mismos nos sacarán de esta. Ante esta situación, iniciativas como estas se agradecen, el gesto, por pequeño que parezca, ayuda.

Traducció. [CAT]

Em dic Eduardo Gaete, sóc un argentí casat i amb dues filles i visc a Terrassa. La meva història és com la de molts tants que van emigrar de l’Argentina per venir a la mare pàtria a forjar-se un bon futur i viure la vida amb una mica més de decència que fa 13 anys no hi havia a l’Argentina, i resulta que ara estic justament més o menys on vaig començar, després de tants anys treballant sóc al carrer i a sobre amb una família, dues filles per donar-los de menjar i vestir-les i aviat fins i tot em veig sense casa on viure. Tant la meva dona com jo estem sense feina i amb poca esperança d’aconseguir, i per haver emigrat a buscar-nos la vida en un món millor, ara estem sols i sense família que ens doni un cop de mà en els moments difícils.
Estic d’acord que el problema és del sistema. Mentre començava l’any 2000 el govern controlava l’augment de sou però se li va oblidar controlar el preu de l’habitatge i l’entrada de l’euro. Amb l’entrada de l’euro tot es va encarir moltíssim i el poder adquisitiu de la gent es va veure afectat, però el que ha fet el govern amb els bancs i els poderosos de torn no té nom. Ells van augmentar el preu de l’habitatge sense control i van hipotecar tot Espanya i és lògic que ara tot el calerons que la gent tenia per gastar a les botigues i als bars només estant anat cap als bancs. I és que fins i tot m’imagino que tot això ha estat orquestrat perquè succeís, perquè és l’única manera d’enfonsar a una societat, eliminar els drets adquirits i mantenir-la sota control.
Per un moment m’agradaria imaginar que sorgeixen nous líders que vulguin canviar les coses, però quan ho veiem amb ulls de la realitat veiem que això és impossible a curt termini, ja que els dos partits polítics que hi ha ja ho tenen tot manegat, justícia inclosa, pel que no queda res més que seguir-me arrossegant perquè les meves filles puguin menjar dia a dia…
I és que jo ho arreglava molt fàcil, els obligaria a posar els preus de l’habitatge al seu lloc i en lloc de pagar 1000 € al mes d’hipoteca, que només es pugui pagar el 30% dels ingressos que tingui la família com a molt i la resta que s’ho mengin els culpables, que emetin bons a molts anys i que després d’aquí a trenta anys es paguin amb la venda de l’habitatge en qüestió, però d’aquesta manera cada despesa tornaria al seu lloc i la gent tornaria a tenir diners per gastar, ja veuríeu com es reactivava la roda productiva en pocs mesos. Si la gent té per gastar diners, llavors la cosa funciona, però des del moment en que ens han tret tots els diners la cadena es trenca: treballadors al carrer, autònoms sense poder fer res. Quan no hi ha diners al carrer tot es mor, el treballador no troba feina i el petit i mitjà empresari o autònom no pot vendre els seus serveis ni produir res.

Traducció. [CAT]

Em dic Nerea, tinc 26 anys, amb 15 em vaig quedar òrfena de pare i la meva mare està malalta d’EM. Amb 16 anys vaig decidir començar a buscar-me la vida perquè no suportava viure al meu poble ja que no veia futur més enllà de treballar al camp. Em vaig independitzar i vaig començar a estudiar i treballar, em vaig treure el batxillerat mentre treballava en una botiga a les tardes. Als 18 vaig començar a treballar també en un pub els caps de setmana, per així poder estalviar per pagar la universitat, tot això pagant pis, despeses, menjar, llibres, transports, etc. Vaig aconseguir treure el batxiller i començar psicologia, amb 20 anys, als 22 es va acabar la paga d’orfandat i vaig haver de començar a treballar per seguir pagant la universitat, i llogava una habitació en un pis i com no tenia contracte i cobrava 600 euros al mes no tenia dret a beca, així que als 3 any em va tocar deixar d’estudiar i passar-me per la UNED. Així podia treballar i estudiar. Just quan vaig fer el canvi va començar la crisi i la notaria en què treballava va baixar el seu treball al 50% així que van reduir plantilla i tot i ser fixa em van acomiadar. Des de llavors he estat treballant en el que m’ha sortit amb contractes temporals, per obra i servei, etc. Vaig haver de deixar d’estudiar per no poder pagar-ho. Ara mateix estic a l’atur, llogant una habitació en un pis amb 4 persones, 2 gossos i un gat (em surt barat) i intentant trobar feina però si no em surt res en 3 mesos se m’acaba l’atur i em tocarà tornar amb la meva mare, ja que sense fills no tinc dret a ajudes… 10 anys lluitant per tirar endavant i ara em veig que m’enfonso.

Llevo unas 10 entrevistas de trabajo en las que siempre terminan diciendo “ya te llamaremos”, no puedo hacer cursos porque cuestan una pasta que no puedo pagar y el Gobierno se empeña en abaratar el despido en lugar de premiar las contrataciones sobretodo de parados jóvenes.

Las ofertas de empleo son cada vez más precarias (sin nada que envidiar a los minijobs) de 10 horas por 500€ brutos, ¿terminaremos pagando por trabajar?¿creen los empresarios que nos están haciendo un favor mientras se frotan las manos y se aprovechan de la situación?

Todos me dicen que ya me saldrá algo, sólo espero que ese “ya” no sea dentro de unos años. ¡Ánimo compañeros! … ya nos saldrá algo…

Traducció. [CAT]

Em dic Virgínia, tinc 33 anys, una nena de 15 mesos, un ex que no em passa la pensió i estic a l’atur sense cobrar ni prestació ni subsidi ni res. Sóc filòloga anglesa, he treballat com a secretària des que vaig acabar la carrera el 2003, el 2009 vaig muntar una empresa que després vaig haver de traspassar o més aviat regalar, de manera que no vaig treure ni per tornar els diners que em van prestar per crear-la i per mantenir-la. Des de fa 7 mesos la meva filla i jo vivim amb la meva mare que tampoc cobra cap prestació i que ens està mantenint, per la qual cosa em cau la cara de vergonya cada vegada que li compra a la meva filla la roba, menjar i joguines que hauria comprar jo.

He fet unes 10 entrevistes de treball en les quals sempre
acaben dient “ja et trucarem”, no puc fer cursos perquè costen una pasta que no puc pagar i el Govern s’entesta a abaratir l’acomiadament en lloc de premiar les contractacions sobretot d’aturats joves.

Les ofertes d’ocupació són cada vegada més precàries (sense res a envejar als minijobs) de 10 hores per 500 € bruts, acabarem pagant per treballar? Creuen els empresaris que ens estan fent un favor mentre es freguen les mans i s’aprofiten de la situació?

Tots em diuen que ja em sortirà alguna cosa, només espero que aquest “ja” no sigui d’aquí a uns anys. Ànim companys!… Ja ens sortirà alguna cosa…

Traducció. [CAT]

Hola, em dic María José Navarro  i sóc d’un poble petit de València anomenat Alberic. Tinc 48 anys i sóc aturada de llarga durada,  actualment cobrant l’ajuda de 426 R.A.I. Tinc dos fills sota la meva responsabilitat, un de 23 i l’altre de 16, sense treball ni ajudes. Visc amb els meus pares perquè amb l’ajuda no m’arriba per pagar la hipoteca, tinc la meva casa en venda, i he donat de baixa la llum i l’aigua. Mengem gràcies a la pensió del meu pare, que era autònom, i busco treball, inclús, fora de la meva província, però ni així. Moltes gràcies per la vostra pàgina, jo em connecto pels matins una estona des de casa d’un familiar que me’l deixa per buscar treball per internet. Salutacions i gràcies per atendre’ns.

Suerte y que la fuerza nos acompañe

Traducció. [CAT]

Aquest any he fet 40, sóc dona, mare de dues nenes i treballadora, quan la situació m’ho permet. Sóc una nova pobra des de fa temps, ja que navego a la deriva buscant-me la vida entre subvencions i enginys. Sóc de Barcelona i he treballat en el món del màrqueting i del disseny gràfic, sortejant com he pogut la conciliació laboral i la vida familiar. Em vaig separar el 2004 i així vaig entrar a la primera a la coneguda crisi, ja que em vaig quedar amb dues nenes d’1 i 3 anys a temps complet i sense ingressos, perquè treballava en el qual era el nostre negoci familiar. Com vaig poder vaig trobar feina en una impremta per aconseguir tirar endavant la meva família, amb les limitacions d’horari que tenia amb el nens a coll i estant sola, no és gens fàcil trobar alguna cosa que t’ho faciliti. Arriba la crisi i al 2008 la impremta on estava començava a fer aigües, es veia venir el seu final, moltes petites empreses es van veure obligades a tancar i em va agafar com a tants el 2009. Em va sorgir l’oportunitat de treballar en Eusakadi, per mediació d’uns amics i vaig iniciar la meva etapa en el món del màrqueting en línia. Durant dos anys he pogut aprendre i gaudir de certa tranquil·litat, però el contracte era tancat per dos anys i després iniciaria la meva etapa com autònoma sense més remei. Em va semblar una solució possible, perquè tard o d’hora això de la crisi s’havia de solucionar i amb una mica de sort quadraria les dates. No sembla que hagi de ser així. Ara em trobo iniciant el meu camí professional en solitari i sense recursos, amb una subvenció per a un projecte que m’aporta 600 € mensuals i buscant clients per crear-los botigues en línia, webs i serveis de community management. Les coses estan complicades i hauré de tirar endavant sense més remei, però és dur, incert i s’entén que les noves polítiques advoquin pel emprenedoria. Està clar que altres opcions no existeixen i el busca’t la vida com puguis impera en l’ambient. Jo sóc una persona optimista que està desencantada amb tanta incertesa, tanta política d’igualtat, sostenibilitat i innovació social, termes que al final omplen els discursos i creen subvencions estranyes a les que pretenc vendre’m per atrapar una mica de tant desvari.

Sort i que la força ens acompanyi

Estudio arquitectura, com a segona carrera, ja vaig fer aparelladors però sempre he treballat els anys que he estat estudiant. Actualment, tinc uns ingressos d’uns 150€ (fins al maig). Visc a casa els pares que m’ajuden tant com poden. I veig com cada dia més es dificulta el poder projectar una vida en aquestes condicions.

Estimo el que estudio, vull dedicar-me a ser arquitecte. Per suposat, en aquest país no tinc gaire esperança d’exercir la meva professió però si no és aquí, ho hauré de fer fora, hauré de marxar. De la mateixa que alguns van haver de marxar a Alemanya (no fa tant) com fa la gent que es juga la vida creuant l’estret de Gibraltar, o com van fer els meus avis. La gent circula, canvia de país, es mercantilitza, de la mateixa manera que el vi del Penedès es ven a Nova York.

D’altra banda, hi ha coses que no canvien mai. Els rics són més rics i els pobres són més pobres. A la vegada que la gent intenta fer tot el possible per canviar les seves vides o per adaptar-se, el nostre sistema es manté immòbil i cada cop més agressiu governat per uns polítics incapaços de treballar pel poble. Polítics que haurien d’estar més al nostra costat.

Traducció. [CAST]

Provengo de inmigrantes andaluces. Aquellos que vinieron sobre los años 60 a trabajar en Cataluña y ganarse la vida. Por supuesto vinieron sin nada en los bolsillos, pero aún así, progresar, trabajaron de lo lindo. Mi familia nos permitió a mi hermano y a mí que fuéramos a la universidad. Tengo 25 años y me llamo Santi Pérez, y soy pobre.

Estudio arquitectura, como segunda carrera, ya hice aparejadores pero siempre he trabajado los años que he estado estudiando. Actualmente, tengo unos ingresos de unos 150 € (hasta mayo). Vivo en casa de los padres que me ayudan tanto como pueden. Y veo como cada día más se dificulta el poder proyectar una vida en estas condiciones.

Amo lo que estudio, quiero dedicarme a ser arquitecto. Por supuesto, en este país no tengo mucha esperanza de ejercer mi profesión pero si no es aquí, lo tendré que hacer fuera, tendré que marcharme. De la misma manera que algunos tuvieron que marcharse a Alemania, no hace tanto, como hace la gente que se juega la vida cruzando el estrecho de Gibraltar, o como hicieron mis abuelos. La gente circula, cambia de país, se mercantiliza, al igual que el vino del Penedès se vende en Nueva York.

Por otra parte, hay cosas que no cambian nunca. Los ricos son más ricos y los pobres son más pobres. A la vez que la gente intenta hacer todo lo posible por cambiar sus vidas o para adaptarse, nuestro sistema se mantiene inmóvil y cada vez más agresivo, gobernado por unos políticos incapaces de trabajar por el pueblo. Políticos que deberían estar más de nuestro lado.

Sóc la Claudia, tinc 29 anys i sóc arquitecta. He estudiat una carrera de nou anys i tinc dos postgraus d’especialització en restauració i rehabilitació d’edificis. Parlo anglès i italià, he viscut un any fora, però tampoc trobo feina. Estic engegant un projecte propi amb una companya, perquè veig que ara mateix és l’única manera d’aconseguir uns ingressos.

He treballat durant cinc anys com a becària a diferents despatxos d’arquitectura, també a la Generalitat, amb un conveni signat per l’Universitat Politècnica de Catalunya (pública), que no comptabilitza per a la seguretat social (per tant jo tampoc he tingut cap mena d’atur ni prestació).

Explico tot això perquè crec que hem de començar a denunciar aquestes situacions (que considero denunciables) i perquè és una situació compartida per la majoria dels meus companys de carrera. Espero haver aportat el meu granet de sorra. Hem de tenir esperança i fer el que estigui a les nostres mans per canviar el sistema, ja que en un futur serà el nostre sistema.

Traducció. [CAST]

Yo también soy nueva pobre: sobrevivo con unos 500€, pero pago los autónomos cada mes (unos 200 €), ya que tenemos un sistema de seguridad social tan rígido que nos obliga a cotizar la misma cantidad independientemente de cuál sea nuestra facturación. He vuelto a los años cincuenta y dependo de los ingresos de mi pareja (y por suerte tengo la seguridad de tener unos padres detrás que pueden responder).

Soy Claudia, tengo 29 años y soy arquitecta. He estudiado una carrera de nueve años y tengo dos postgrados de especialización en restauración y rehabilitación de edificios. Hablo inglés e italiano, he vivido un año fuera, pero tampoco encuentro trabajo. Estoy poniendo en marcha un proyecto propio con una compañera, porque veo que ahora mismo es la única manera de conseguir unos ingresos.

He trabajado durante cinco años como becaria en diferentes despachos de arquitectura, también en la Generalitat, con un convenio firmado por la Universidad Politécnica de Cataluña (pública), que no contabiliza para la seguridad social (por lo tanto yo tampoco he tenido ningún tipo de paro ni prestación).

Explico todo esto porque creo que tenemos que empezar a denunciar estas situaciones (que considero denunciables) y porque es una situación compartida por la mayoría de mis compañeros de carrera. Espero haber aportado mi granito de arena. Debemos tener esperanza y hacer lo que esté en nuestras manos para cambiar el sistema, ya que en un futuro será nuestro sistema.

El més greu de tot plegat és que tinc dos fills adolescents, un d’ells a les portes de la universitat que diuen que l’any vinent augmentaran el 25% de les taxes i dubto poder pagar-li els estudis. L’altra a l’ESO, i amb el baix sou que tinc fa 3 anys que em deneguen la beca d’estudis, tot i ser un alumne exemplar. Per desgràcia, treballo en un institut on tramito les beques per ajut a l’estudi i veig les errades del sistema. Com pot ser possible que a una persona que ha arribat de fora fa un any, que no assisteix a classe i que ho suspèn tot se li concedeixi i al meu fill que és un alumne d’excel·lents i notables, de família que tota la vida ha pagat els impostos i ha ajudat al país se li denegui?? No ho entendré mai!!

D’altra banda, amb el meu sou retallat per totes bandes impunement, no arribem a final de mes. Som tres a casa i un únic sou ja que estic divorciada. No us podeu arribar a imaginar què és per una mare això. Que no t’arribi per pagar les despeses mínimes d’una llar, sense cap mena de luxe, evidentment, però ara, per pebrots totes les llars hem de tenir ADSL perquè els fills estudien amb el nou sistema Moodle i Netbook que funciona només per internet i en hores fora de l’escola, a banda de la llum, el gas, l’aigua i la vivenda…. altra gran tema a parlar: m’estic plantejant deixar el pis i anar a viure sota un pont perquè el meu deute amb el banc comença a ser insostenible. Només us diré que quan surto de l’administració em passo 2.30h cuidant a les tardes-vespre a una iaia encantadora per poder afrontar millor les despeses, però que no arriben a solucionar el problema, en detriment de veure els meus fills i fer vida familiar.

Quina mena de vida els estem deixant als nostres fills?? Us ben asseguro que si no tingués fills ja hagués llançat la tovallola!

Traducció. [CAST]

Mi padre murió cuando yo solo tenía 20 años, y desde entonces me he tenido que espabilar bastante y ganarme las pelas. En esos momentos estaba estudiando una carrera y la tuve que dejar para ponerme a trabajar y a ayudar a mi madre con seis hijos (yo soy la mayor). Con 21 años trabajaba en la administración de Cataluña y a los 22 oposité y gané las oposiciones de auxiliar administrativa, trabajo que hago desde entonces y de la que no me siento nada orgullosa. No por el trabajo que hago, sino por la manera tan denigrante que me ha tratado el gobierno desde hace unos años. Me llamo Mar, tengo 43 años, y sí, soy pobre, de lo que no me avergüenzo.

Lo más grave de todo es que tengo dos hijos adolescentes, uno de ellos a las puertas de entrar en la universidad que dicen que el año que viene aumentaran el 25% de las tasas y dudo poder pagarle los estudios La otra está en la ESO y también con el bajo sueldo que tengo desde hace tres años que me niegan la beca de estudios, aunque es una estudiante ejemplar. Por desgracia, trabajo en un instituto donde tramito las becas para la ayuda al estudio y veo los errores del sistema. ¿Cómo puede ser posible que una persona que ha llegado de fuera hace un año, que no asiste a clase y que lo suspende todo le conceden la beca pero a mi hijo que es un alumno de excelentes y notables, de familia que toda su vida ha pagado los impuestos y ha ayudado a su país se la denieguen? ¡No lo entenderé nunca!

Por otro lado, con mi sueldo impunemente recortado por todos lados no llegamos a fin de mes. Somos tres en casa con un único sueldo ya que estoy divorciada. No os podéis llegar a imaginar lo que significa eso para una madre. Que no te llegue para pagar los gastos mínimos de una casa, sin ningún tipo de lujo, evidentemente, pero ahora, por fuerza todas las casas hemos de tener ADSL, porque los hijos estudian con el nuevo sistema Moodle y Netbook que funciona solo por Internet y en horario extra escolar, a parte de la luz, el gas, el agua y la vivienda… Otro gran tema: me estoy planteando dejar el piso e ir a vivir debajo un puente porque mi deuda con el banco empieza a ser insostenible. Solo os diré que cuando salgo de la administración me paso 2 horas y media cuidando por las tarde-noches a una viejecita encantadora con tal de poder afrontar mejor los gastos, aunque esto no llega para solucionar el problema, en detrimento de ver a mis hijos y hacer vida familiar.

¿Qué tipo de vida estamos dejando a nuestros hijos? ¡Os aseguro que si no tuviera hijos ya hubiera lanzado la toalla!

La frustració i la impotència davant d’un sistema polític basat en l’amiguisme i el privilegi fan que cada matí pensi en fotre el camp d’aquí el més aviat possible. A més, com a periodista, penso sovint en la responsabilitat de tots aquells professionals que es vénen a les empreses privades (totes elles subvencionades pel poder) explicant històries manipulades i interessades, sense cap mena d’independència ni criteri (parlo de la majoria de notícies que englotim dia rere  dia).

Formo part de la Generació Perduda, aquells joves de vint-i-pocs que ens hem quedat a la cuneta d’una societat que cada cop veiem menys nostra i que identifiquem com l’enemic. Per a nosaltres ja no hi ha futur a Catalunya. Les nostres vides no han estat truncades per una guerra civil o una dictadura. A nosaltres ens ha matat el “millor sistema econòmic i polític de la història”, com diuen a les escoles i universitats.

El que no entenc és com els polítics d’aquest país (sigui quin sigui el seu color) poden dormir amb la consciència tranquil·la. Espero no entendre-ho mai.

Traducció. [CAST]

Me eduqué pensando que vivíamos en una democracia ejemplar y que todos éramos iguales y teníamos los mismos derechos. Periodista de vocación, empecé a hacer colaboraciones en pequeñas radios y la prensa local, donde finalmente fui a parar, formando parte de la redacción del Independent de Gràcia durante cuatro años. Hace cosa de un año decidí dejar Barcelona, mi ciudad de nacimiento, para buscar suerte en Finlandia pero finalmente tuve que volver. Ahora, sin trabajo, sin paro (era autónomo) y sin acceso a becas para estudiar me encuentro con unos ingresos mensuales que rondan los cien euros (si hay suerte) y dependo de lo que mis padres puedan darme de vez en cuando. Me llamo Eric Lluent, tengo 25 años y, sí, soy un nuevo pobre, algo de lo que no me avergüenza hablar (¡sólo faltaría!).

La frustración y la impotencia ante un sistema político basado en el amiguismo y el privilegio hacen que cada mañana piense en dejar el campo de aquí lo antes posible. Además, como periodista, pienso a menudo en la responsabilidad de todos aquellos profesionales que se vienen a las empresas privadas (todas ellas subvencionadas por el poder) contando historias manipuladas e interesadas, sin ningún tipo de independencia ni criterio (hablo de la mayoría de noticias que engullimos día tras día).

Formo parte de la Generación Perdida, aquellos jóvenes de veinte y pocos que nos hemos quedado en la cuneta de una sociedad que cada vez vemos menos nuestra y que identificamos como el enemigo. Para nosotros ya no hay futuro en Cataluña. Nuestras vidas no han sido truncadas por una guerra civil o una dictadura. A nosotros nos ha matado el “mejor sistema económico y político de la historia”, como dicen en las escuelas y universidades.

Lo que no entiendo es como los políticos de este país (sea cual sea su color) pueden dormir con la conciencia tranquila. Espero no entenderlo nunca.