Jo també sóc una nova pobra (12)

Fa temps que tinc aquesta certesa de que la meva generació, la dels ’80, som una generació perduda. Totes les nostres històries s’assemblen: feina precària (quan n’hi ha), pisos de tres habitacions on viuen sis, tornar a casa els pares, emigrar, buscar beques…

Em dic Neus Vinyallonga i tinc 24 anys. Sóc pobra i sóc mestra de professió, parlo anglès i alguna cosa de francès. M’agrada estudiar, bé, m’agrada aprendre.

Sóc inquieta de mena i vaig començar a treballar quan feia batxillerat, primer en un restaurant i després ja a la universitat i fora de casa els pares, feia mitja jornada en una botiga. Gràcies al magnífic sistema universitari vaig haver de deixar la feina per a poder fer les pràctiques i acabar la carrera, ningú va moure ni mig dit per a que pogués compaginar els estudis amb la feina. Però estava decidida a acabar els estudis  i vaig deixar la feina (inconscient de mi!). Nou mesos després, amb el títol de MEF a la mà, se’m va acabar l’atur i no tenia dret a cap prestació. A casa pagàvem 550 euros de lloguer, el meu home és mileurista, i jo no trobava feina de res. Així va anar passant el temps i jo em vaig anar enfonsant.

Vaig tocar fons al setembre. Vaig passar per consulta de psicòlegs i psiquiatres i mai n’acabava de sortir convençuda. I aleshores un dia ho vaig començar a entendre, no em podia sentir bé perquè el nivell de frustració al que havia arribat em superava, em sentia una inútil total perquè tot allò que jo havia d’aconseguir, estudiant i treballant dur tal i com havia fet, se n’havia anat en orris i jo depenia del sou del meu marit. I és que quan t’ho prenen tot, fins i tot et prenen les il·lusions.

Ara estic a punt d’acabar un màster que paguen els pares (si no, impossible). He trobat feina a 40km de casa, 14h a la setmana. No tinc clar que hi guanyi amb el sou, però m’ajuda a sentir-me millor.

El món de capitalisme salvatge en el que vivim ens arracona per donar més espai als rics que només fan que demanar paciència i esforç  per part dels qui no podem donar res més i mentrestant es neguen a eliminar els sous vitalicis milionaris als alts càrrecs. La classe política està podrida i cal que sapiguem assenyalar bé els culpables d’aquesta crisi.

 Traducción. [CAST]

Hace tiempo que tengo esta certeza de que mi generación, la de los ’80, somos una generación perdida. Todas nuestras historias se parecen: empleo precario (cuando los hay), pisos de tres habitaciones donde viven seis, volver a casa los padres, emigrar, buscar becas…

Me llamo Neus Vinyallonga y tengo 24 años. Soy pobre y soy maestra de profesión, hablo inglés y algo de francés. Me gusta estudiar, bueno, me gusta aprender.

Soy inquieta por naturaleza y empecé a trabajar cuando hacía bachillerato, primero en un restaurante y luego ya en la universidad y fuera de casa los padres, hacía media jornada en una tienda. Gracias al magnífico sistema universitario tuve que dejar el trabajo para poder hacer las prácticas y terminar la carrera, nadie movió ni medio dedo para que pudiera compaginar los estudios con el trabajo. Pero estaba decidida a terminar los estudios y dejé el trabajo (inconsciente de mí!). Nueve meses después, con el título de MEF en la mano, se me acabó el paro y no tenía derecho a ninguna prestación. En casa pagábamos 550 euros de alquiler, mi marido es mileurista, y yo no encontraba trabajo de nada. Así fue pasando el tiempo y yo me fui hundiendo.

Toqué fondo en septiembre. Pasé por consulta de psicólogos y psiquiatras y nunca acababa de salir convencida. Y entonces un día lo empecé a entender, no me podía sentir bien porque el nivel de frustración al que había llegado me superaba, me sentía una inútil total porque todo lo que yo tenía que conseguir, estudiando y trabajando duro tal y como había hecho, se había ido a pique y yo dependía del sueldo de mi marido. Y es que cuando te lo quitan todo, incluso te quitan las ilusiones.

Ahora estoy a punto de terminar un máster que pagan MIs padres (si no, imposible). He encontrado trabajo a 40km de casa, 14h a la semana. No tengo claro que gane con el sueldo, pero me ayuda a sentirme mejor.

El mundo de capitalismo salvaje en el que vivimos nos arrincona para dar más espacio a los ricos que no hacen más que pedir paciencia y esfuerzo por parte de quienes no podemos dar nada más y mientras tanto se niegan a eliminar los sueldos vitalicios millonarios a los altos cargos. La clase política está podrida y debemos saber señalar bien los culpables de esta crisis.

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

20 respostes a Jo també sóc una nova pobra (12)

  1. felipe gonzalez ha dit:

    Solo puedo decir una cosa…ANIMO!!! y no nos amilanemos ante nadie ni ante todos aquellos que dicen que tenemos que dar gracias por tener trabajo, o que con 5 millones de parados el empleo precario no existes, es empleo y punto. Estoy seguro que saldremos adelante, y que después de este gran bache cambiarán muchas cosas, empezando por el sistema. Soy un bucólico y un soñador, pero así lo creo. Estan jugando con nuestro miedo, piensan que estamos atenazados y que no nos atraveremos a mover un dedo por lo que estamos perdiendo, pero cuando nos demos cuenta que hemos perdido todo, lo primero que querremos recuperar es nuestra dignidad, y ante eso no hay policía ni ley que detenga al ser humano.
    Sigue disfrutando de tu trabajo y de lo que tienes, y no te preocupes que tarde o temprano todo cambiará, yo al menos así me levantodo todos los días.
    Saludos

  2. Gema ha dit:

    Neus, ni se te ocurra rendirte en ningún momento🙂 Somos como unos de esos sacos de boxeo que se usan en los entrenamientos: todos los días nos dan un puñetazo y hay un retroceso en la ilusión, en las ganas y en el optimismo; pero todos los días tenemos que volver al mismo punto, con la misma fuerza, para empezar otra vez. Te entiendo perfectamente y sé lo difícil que puede llegar a ser, más de lo que nadie imagina hasta que lo sufre…la clave es seguir, ver, escuchar y analizar y analizarse y cambiar las cosas que podamos…buf, es realmente difícil, pero no hay de otra…un abrazo

  3. Aguaspop ha dit:

    Acabe de llegir el teu post, No ho pots explicar millor. Aixi ens sentim molts o sabem que injustament ens senteixen persones del nostre voltant que estimem, i no entenem per què i també patim per elles. Però no es el teu fracas. Es un fracàs social i sobretot dels pol.litics que ens dugueren aqui i ara no saben sortir-se´n i penses que si ho sols ho volen aparentar per a que no els enviem on deurien estar. O a la carcel per corruptes o a l´atur per inconpetents. El subtitol del teu blog es certer i demostres que tens mes seny i talent que molts de aquestos altres. Anim per que persones com tu, i com nosaltres son les uniques capaçes de fer que se´n surtim

  4. Maria ha dit:

    Em sorpèn que diguis que ets pobre però en canvi parlis del teu “marit”. Et vas poder permetre un casament? Vas demanar un crèdit al banc per casar-te?

    • MONICA ha dit:

      Imagino que el teu comentari és irònic no? Jo es que avui no estic molt subtil. Potser van anar a menjar uns ganchitos a la plaça del poble per celebrar-ho. Què mes dona. Allò que importa és la seva vivència. M’ha agradat molt com ho has explicat Neus. Jo no estic en la vostra situació però sóc molt conscient de que m’hi puc trobar en qualsevol moment, espero estar forta mentalment i preparada si m’hi arriba. Molts ànims a tots,

  5. Neus ha dit:

    Hola Maria,
    Gràcies per la teva pregunta. Evidentment no vaig demanar cap crèdit a cap banc. Casar-se en un jutjat no sempre va de la mà de grans despeses, no et sembla? De fet, és dels pocs tràmits burocràtics que no requereixen cap pagament.
    Felipe, Gema i Aguaspop, gràcies pels vostres comentaris!

  6. Pere Mateu Pons ha dit:

    Només una pregunta? Des d’on he escrit tots aquests textos? Si ho heu fet des de casa vostra… NO SOU POBRES.

    • Èric Lluent ha dit:

      Perfecte, quan ens quedem al carrer i sense cap possibilitat de recuperar-nos ja vindrem a buscar el títol oficial de nou pobre a casa teva. De mentres, calledets, no, Pere?

      • Marti ha dit:

        Una miqueta massa de mala llet, no Eric?
        Crec que el Pere té un punt,
        Si vols ser bon periodista no pots ser tan taxant o parcial

      • Pere Mateu Pons ha dit:

        No ho deia per tenir casa o no, sinó per tenir connexió a Internet.

    • MONICA ha dit:

      Hi ha gent que cobra 500 euros o menys i no poden fer res del que pertoca per edat ni pensar en fer-ho. Es un tipus de pobresa que es dutxa i menja cada dia perquè té xarxa social (i no la de internet sino família).I en aquest punt jo no entro en considerar com s’han de gastar els diners. A mi el USB em costa 20 euros al mes.

  7. Bert ha dit:

    Pobres, i cada vegada més pobres, a qui cada vegada ens escanyen més… i quan ja sembla que no poden fer-ho més, agafen les maletes i se’n van a escanyar a un altre… bancs no, gràcies.

    Pobres, y cada vez más pobres, a quienes cada vez nos estrangulan más… y cuando ya parece que no pueden hacerlo más, cogen las maletas y se van a estrangular a otro … bancos no, gracias.

    elblogbert.wordpress.com

  8. Bert ha dit:

    I quan ja no poden més… tornen a començar amb els més pobres…

    I cuando ya no pueden más… vuelven a empezar con los más pobres…

    http://elblogbert.wordpress.com/2012/03/19/microcreditos-no-gracias/

  9. arnau ha dit:

    hola…
    dir-te que els del 70 molts estem pitjor. després de pencar molts anys i comprar un pis, ara no sabrem si tindrem feina, com pagarem el pis, si ho perdrem tot, i això amb uns anys d’estar-se de moltes coses. els joves que no esteu emmerdats, ho teniu molt fàcil. foteu el camp! així de fàcil. a fora, hi ha oportunitats i podreu tirar endavant.
    ànims dona, ja veuràs com es coses aniran sortint…
    arnau

    • Neus ha dit:

      Tens raó Arnau amb això de que com a mínim no tenim càrregues hipotecàries o fills. També és cert que la pena és que igual en voldriem tenir (no de càrregues hipotecàries en el meu cas) i no veiem el moment que podrem.
      Marxar és una bona alternativa, perquè no, però a aquest pas no ens quedarà cap espai on poder decidir què volem…
      Ànims a tu també, i gràcies pel teu comentari!

  10. wakinyan ha dit:

    Neus, has tocat la tecla clau amb la teva última frase: “La classe política està podrida i cal que sapiguem assenyalar bé els culpables d’aquesta crisi.” Efectivament, cal identificar clarament els autors d’aquesta situació. No són els polítics, ni tant sols els banquers nacionals, aquests són uns empleats, es veu molt clar només veient-los. Cal anar darrera dels focus i desenmascarar i desarticular aquests humans (?) que ja són una amenaça per a tot el planeta.

  11. Anna i Lara ha dit:

    Hola, som unes noies de Batxillerat i necssitem la teva ajuda per fer el treball de recerca. Aquest, consisteix en un reportatge sobre els nous pobres. Si estàs disposades a ajudar-nos envia’ns un correu a: flashgo.cat@gmail.com

    Gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s