Aquesta plataforma, el blog dels Nous Pobres, neix amb la intenció de visibilitzar la pobresa, una condició que cada cop afecta a més persones i, en especial, als integrants de la ‘Generació Perduda’, que inclou aquells que vam néixer a partir de mitjan dels anys 80 i que hores d’ara veiem com els nostres projectes de vida no poden evolucionar ni en l’àmbit laboral ni en el personal i, en molts casos, vivim gràcies a la caritat dels nostres pares.
No volem ser una estadística, volem posar-li rostre, noms i cognoms a la injustícia social que estem vivint mentre els nostres representants públics es reparteixen sous vergonyosos, favors, subvencions i tota mena de privilegis.
És per això que animem a totes aquelles persones que vulguin explicar la seva història a fer-ho sense complexes ni vergonyes, amb l’orgull i la cara ben alta. Explicant el nostre dia a dia, els nostres sentiments i frustracions, tot allò que ens van prometre i el parany en el qual hem caigut. Aquest blog potser no canviarà la situació però, com a mínim, farà que quedi documentada.
Considerant que, sigui intencionadament o per negligència, la classe política és responsable directa de la nostra situació, des d’aquesta plataforma cada mes recopilarem totes les històries rebudes i les enviarem a mitjans de comunicació i partits polítics de Catalunya per tal que tinguin constància del que passa fora dels seus despatxos, si és que en volen prendre nota.
No ens fa vergonya explicar que som pobres, perquè aquesta condició, més que definir-nos a nosaltres, els defineix a ells.
Felicitats pel blog, posar rostres a la injustícia social és convenient, però sobretot, gràcies per compartir experiències, per tal de no culpabilitzar-nos en excés a nosaltres mateixos, en aquest moment social, tant i tant dur. Gràcies, gràcies i gràcies
Sí, d’acord, jo també us felicito.
Vaig amb la cara ben alta però només per dirigir la vista més enllà del nostre panorama estatal.
No obstant m’agradaria fer una reflexió.
Sembla que aquí no volem veure que el nostre estat és un sac ple de “multi-sobretitulats” universitaris i la inversió en i+d està per sota del 20% de la resta. Estem farts de sentir-ho. Així ens ho demana el panorama laboral.
Animeu-vos ara, els joves que podeu, a marxar i cercar d’altres indrets on el cabdal d’inversió es troba per sobre dels nostres nivells ridículs.
Jo ho vaig fer en el meu dia, una experiència molt enriquidora però amb un resultat deplorable per que vaig decidir de tornar. He hagut de canviar d’ocupació, això si, a una nova nova professió on, de moment, no tenim les perspectives tant fosques com la resta. El temps dirà…
Però el que tinc clar és que si venen mal dades…, marxaré per cercar una vida on la meva integritat i capacitat no siguin menyspreades.
Molta sort i, sobretot, no perdem la nostra determinació!
És la primera vegada que entro en aquest blog i he estat llegint les històries de la gent i estic impressionat. Una llàstima de pais, d’estat, de continente,… i el que sembla és que no es veu la sol·lució per cap lloc, donem ganes de dimitir de ciutatà. Un saludo
Gran iniciativa.
Dignifiqueu als pobres. Ara denunciarem als qui s’enriqueixen sense moral ni ètica.
Us difonc per les xarxes.
Abraçades!
Vergonya, cap ni una, com molt bé dieu al final del text: és una situació que els defineix a ells i no a vosaltres.
Felicitar-vos i donar-vos les gràcies per la iniciativa, perquè cal, com dieu, documentar el que està passant.
I, tot i que serveixi de poc, aprofitar per enviar una forta abraçada a tots els testimonis i els que pateixen històries personals equivalents.
por fin alguien pone voz a una realidad muy muy dura …gracias por hacerlo
Felicitats per el vostre blog , per fi algu que ens permet ensenyar al mon la realitat que es viu cada dia.
Felicitats pel blog, deixo un enllaç al nostre blog:
http://vaigperfeina.wordpress.com/enllacos/blocs
Per desgràcia, molts dels nostres visitants i nosaltres mateixos viuen i vivim aquesta realitat. 😦
Enhorabona per la iniciativa! Era necessari que les víctimes d’un sistema injust i cruel deixassin de ser invisibles o simples estadístiques que manegen polítics, banquers i especuladors sense escrúpols. Quan el president de la CEOE, n’Artur Mas o en Botin ens demanen “un esforç”, per ells potser sigui menjar llagosta només un cop per setmana enlloc de cada dia, per altres aquest esforç és menjar només un cop al dia. Ja està bé de prendre’ns el pèl !!!
Em sembla molt bé la vostra iniciativa, però només puntualitzar que tinc 40 anys (per tant, de principis dels 70) i tampoc tinc recursos suficients per viure independent. No només es tracta dels nascuts a mitjans dels 80. Fa 3 mesos que visc de nou amb ma mare en el seu pis de 45 metres quadrats. Ella cobra 500 euros de pensió i jo porto més de 2 anys i mig sense una feina seguida ni cotitzant de manera continua. He trigat 3 anys a cotitzar-ne 1 per poder cobrar 400 euros que em duraran 6 mesos. El mes passat vaig ingressar 80 euros al meu compte corrent. Etc.
Dit això… no em considero pobre perquè tinc un lloc on dormir i una sèrie de comoditats que altres ja no tenen. Em considero lligat a una situació econòmica i personal amb poca possibilitat de maniobra, res més (que tampoc és poc). 2 carreres universitàries, cursos de formació de l’INEM, autoaprenentatge, etc. i res. La meva imatge s’assembla a la d’una balena o un dofí que perdut el rumb, arriba a la sorra de la platja.Tornaré a l’aigua algun dia? Ara com ara no ho veig. Demà potser sí. Com fer-ho? Ah, aquest és el secret i cadascú en deu tenir una fórmula que li funciona. Jo segueixo buscant la meva.
Moltes gràcies per la vostra valentia i compromís….. hem de fer crèixer les vergonyes als responsables. Alguns potser encara “no som pobres”… però no hi estem tant lluny de ser-ho !! En faig difusió amb tota “la meva gent”…
Companys, ahir vaig descobrir el vostre blog per la ràdio, (Via Lliure – Rac 1) i ahir mateix també vaig deedicar-vos una acutalització al meu, podeu pasar-vos-hi a fer-hi un cop d’ull!
Salut i endavant amb aquesta iniciativa!
juliaug.blogspot.com.es
Enhorabona per la iniciativa. Us deixo un link d’una nova xarxa social solidària de Barcelona (www.barcelonactua.org) que també preten posar noms i cognoms a la crisi i a través de la qual hi podem trobar moltes oportunitats per, ajudant-nos els uns als altres, sortir-nos-en. Salut!
Podem parlar de generació PASP (pobre aunque sobradamente preparado) http://www.rafamoya.com/2012/03/els-nous-pobres/. Parlo de la vostra pàgina en aquest article publicat avui a la Veu de l’Anoia
Acabo de veure un reportatge esgarrifant al 30 minuts de TV3, on se us ha entrevistat i s’ha esmentat el vostre blog. Jo no sóc pobre, però ho puc ser en qualsevol moment, i veig que els meus fills ho seràn si continuen en aquest país. De tota manera, veig moltes queixes i “lleparse les ferides” i poques propostes d’acció. Una mica més de canya sería d’agrair. Ànim i endavant!
LOS DESAHUCIOS UN PROBLEMA DE SALUD PÚBLICA Y DE LA DIGNIDAD HUMANA.
Articulo de Marco Antonio Espona Camps (Ripoll).
Yo quiero expresar con todo conocimiento y de corazón que el escrito sirva de reflexión para todas aquellas personas las cuales tienen posibilidades reales en intervenir, y solucionar lo que a continuación redactaré. Esto lo digo porque se puede mal interpretar la crítica expresada. Mi intención no va más allá de aportar mi grano de arena en solucionar un tema gravísimo, en nuestra sociedad en la actualidad, y desde que tengo uso de razón.
Me pregunto qué es más fácil el desahucio o por el contrario, aportar la ayuda necesaria dentro lo razonable para que esto no ocurra por parte de la administración pública. Yo personalmente lo tengo muy claro y asumido los pasos que a mi entender se tendrían que gestionar y realizar. Esto también se tiene que poder realizar dentro del marco legal si la constitución lo permite. La mayoría de las personas que son desahuciadas sin contemplar si tienen familiares a su cargo, estas los son por no disponer de recursos económicos tanto por el impago de una hipoteca como por impago de alquiler. Estas personas el 99% no lo afrontan de forma voluntaria ni sistemática. Simplemente por haberse quedado sin empleo, con la consecuencia de no disponer de los recursos económicos necesarios, para afrontar unas de las leyes que la constitución contempla, pero en la realidad no se aplica. La ley en cuestión dicta lo siguiente. Todo ciudadano de este país tiene el derecho a una vivienda digna sin discriminación. Eso mismo también pasa con el derecho a tener un trabajo digno. Me pregunto lo siguiente ¿qué es más importante de parte del gobierno? ¿El derecho que contempla la constitución a tener un trabajo, una vivienda digna y aplicarlo, o los intereses económicos de los particulares? los cuales la gran mayoría no les altera su estatus social, de una manera inminente por la falta del cobro de estas familias o personas. Si paramos atención antes de que ocurra este problema estas familias agotan todas las prestaciones posibles las cuales han podido acogerse y disponer. La prestación del subsidio y las ayudas que se les pueden ofrecer una vez acabado dicha prestación. ¿No es más fácil que mientras cobran el subsidio estas personas aporten trabajos reales para las mejoras que se tienen de realizar en la sociedad, las cuales son muchas y al mismo tiempo formarse en un oficio? ¿No es más fácil el dinero que se les ofrece aportarlo a empresas para que estas le den un puesto de trabajo, y con el dinero que les aporta el subsidio pagar una parte del salario? El resto sea la misma empresa la cual a de aportar la parte proporcional que falta y le corresponde. Me parece que este sistema damos ayuda en ambas partes tanto para el trabajador que se queda sin trabajo como para una empresa el contratar a una persona. Eso no quiero decir que sería definitivo y para siempre. El estado tendría que tener un departamento para regular todo el organigrama, y suspenderlo cuando el caso ya no es necesario, según evolución del desempleado y la empresa. Esta parte se necesita un estudio y reflexión muy meditada, pera a la vez con firmeza y decisión en el caso que mi propuesta sea la adecuada.
Otro punto a comentar es el siguiente. Cuando una persona o familia es desahuciada esta le quitan su vivienda y además tiene que continuar pagando el préstamo que se pidió a la entidad financiera. Esta entidad a la vez pone el inmueble a la venta y si lo vende por el importe que sea el primer afectado tiene que continuar pagando. Es lo mas antidemocrático y el mas cacique imperialismo dictatorial de los negocios a favor de la entidades financieras. Lo primero el inmueble ya tiene un propietario inicial. Si este inmueble tiene una venta forzosa, los beneficios de la venta tienen que ser para la persona o familia deudora y propietaria del inmueble. Con el importe de la venta estos tendrán que pagar a la entidad financiera la cual es su acometido, y no otro que no sea conseguir el importe del dinero prestado. La función de las entidades financieras no pueden ser otras las cuales están destinadas. La financiación y que esta financiación les sea devuelta. Jamás la adquisición de la vivienda, los cuales ellos no son los propietarios. El juez mediante una demanda por parte de la entidad financiera al deudor, este tendrá de dictar una sentencia firme en la cual la vivienda pasa a una venta forzosa y con el importe de la venta los deudores liquidar la financiación prestada.
El segundo punto es el siguiente. Cuando pasa una catástrofe humanitaria en cualquier parte del mundo, los estados aportan ayudas humanitarias para aplacar en la mayor medida el problema. ¿Es que una persona o familia desahuciada no es una catástrofe humanitaria? Más aún cuando esta persona o familia son súbditos de tu propio país. Esta muy bien y creo que es un orgullo que tu país reaccione cuando en cualquier parte del mundo sea producido una catástrofe. Pero si tenemos que priorizar, nuestros súbditos son los primeros en obtener estas ayudas, mas cuando estos son los afectados. Con esto que es lo que quiero dar a entender. Es muy sencillo. Las ayudas humanitarias que realizamos en países extranjeros estas se tienen que realizar antes en el propio si la situación lo requiere. No hace falta valorar si la situación de estos desahuciados está en disposición de estas ayudas. No solo como imagen de país y sociedad sino por dignidad humana. De bien seguro que frente la sociedad y opinión pública no encontrara un solo rechazo a mi propuesta. Todo lo contrario. No sé si me habré expresado con claridad para dar a entender mis planteamientos. Si lo he logrado no podemos perder un solo instante, en llevarlo a todas las instancias que las puedan desarrollar lo antes posible.
Si que els deuria caure la cara de vergonya però de ben segur que no en tenen.
ningú no entén res..
http://arquitecturame.blogspot.com.es/2012/05/la-estrategia-del-capital-economia.html
…
Podeu ser Pobres , podeu no tenir Feina treball odeu Ser Joves , lo que no odeu fer es CALLAR Nomes callen no diuen res SON ELS COVARDS Callar cuan vius injusticias cuan veus patir amics com erden el pis CALLAR ES UNA COVARDIA . Feu senti la bostra veu aqui pero tambe als diaris CARTA AL DIRECTOR a revistes a INTERNET AL FACEBOOK . Feu sentir la bostra rotesta ravia impotencia Teniu que dir els Politics per qué els ban encara en COTXE OFICIAL AUDIS ala feina Mentres no ja diners per Guarderies Publicas ni per Ambulatoris ni per donar feina a ningu Teniu que DENUNCIAR Enque es MALGASTAN ELS DINERS ELS POLITICS DELS BOSTRES POBLES HO CIUTATS Ser POBRE No vol dir ser Covard ni tindra que callar SOU JOVES LLUITEU