Yo también soy una nueva pobre (11)

Me llamo Gema, tengo 33 años (la edad de Cristo cuando ya había hecho el chasquido de dedos que cambiaría la historia; lo cual me da que pensar y, en términos de productividad, mis 33 son nulos). No tengo trabajo remunerado desde el 2010 y se me terminó el tratamiento paliativo del SEPE (supongo que más conocido por INEM) el año pasado. Eso significa que en mi tarjeta sanitaria vuelvo a aparecer como “beneficiaria de mi madre”; y con gran razón, porque sin su plus añadido a mis ahorros, no podría dar la talla como representante de vida “occidental” y “desarrollada”. Tengo una licenciatura y dos másters. He trabajado (entre otras cosas) limpiado habitaciones de hotel e investigando la producción de biogás por codigestión de residuos. Tengo suerte: no me vendieron el (legítimo) deseo de hipotecarme o comprarme un coche. Pero me vendieron la ilusión de poder comerme mi trocito de mundo…fue fácil, aquello tan sonoro de que con “estudios y esfuerzo todo lo que quieras se puede lograr” es difícil de poner a prueba con un análisis de mesura y prudencia, sobre todo cuando se está en la veintena. Aún sigo pensando en qué parte fallé; porque si atendemos a los mensajes subliminales que no bombardean, somos nosotros los que hemos fallado. Así que aquí estoy, perdida y cansada (lo cual no es muy halagüeño cuando uno anda perdido y debe seguir caminando o corriendo hasta encontrar un punto de referencia); y dándoos las gracias por este blog…porque la sabiduría popular sigue siendo generosa: “mal de muchos…”.

Solo una auto licencia para comentaros dos cosas: una, la gente que ya haya leído ‘Un mundo feliz’ de A. Huxley, que lo relea por favor, y la que no, que lo lea también por favor. La otra es un pregunta que me hago todos los días: ¿cómo han conseguido anularnos para actuar por aquello en que creemos (por libertad, por educación o por contexto histórico, eso da igual)? Cómo lo han hecho para que no hagamos nada siendo tantos?  Solo con una manifestación diaria de una hora, que nos quitaría una hora de búsqueda (y apuntando que no somos miles, somos millones) los resultados serían mejores que los que nos reportan todos los CVs enmohecidos en una base de datos, más aún los resultados serían sociales y no individuales… ¿cómo lo han conseguido?

Traducció. [CAT]

Em dic Gema, tinc 33 anys (l’edat de Crist quan ja havia fet l’espetec de dits que canviaria la història, la qual cosa em fa pensar i, en termes de productivitat, els meus 33 són nuls). No tinc treball remunerat des del 2010 i se’m va acabar el tractament pal·liatiu del SEPE (suposo que més conegut per INEM) l’any passat. Això significa que a la meva targeta sanitària torno a aparèixer com a “beneficiària de la meva mare”, i amb gran raó, perquè sense el seu plus afegit als meus estalvis, no podria donar la talla com a representant de vida “occidental” i “desenvolupada”. Tinc una llicenciatura i dos màsters. He treballat (entre altres coses) netejat habitacions d’hotel i investigant la producció de biogàs per codigestió de residus. Tinc sort: no em van vendre el (legítim) desig d’hipotecar-me o comprar-me un cotxe. Però em van vendre la il·lusió de poder menjar-me el meu trosset de món… va ser fàcil, allò tan sonor que amb “estudis i esforç tot el que vulguis es pot aconseguir” és difícil de posar a prova amb una anàlisi de mesura i prudència, sobretot quan s’està en la vintena. Encara segueixo pensant en quina part vaig fallar, perquè si atenem els missatges subliminals que ens bombardegen, som nosaltres els que hem fallat. Així que aquí estic, perduda i cansada (la qual cosa no és molt favorable quan un està perdut i ha de seguir caminant o corrent fins a trobar un punt de referència), i donant-vos les gràcies per aquest blog… perquè la saviesa popular continua sent generosa: “mal de molts…”.

Només una auto llicència per comentar-vos dues coses: una, la gent que ja hagi llegit ‘Un món feliç’ d’A. Huxley, que el rellegeixi si us plau, i la que no, llegiu-lo si us plau. L’altra és un pregunta que em faig cada dia: com han aconseguit anul·lar-nos per actuar per allò en què creiem (per llibertat, per educació o per context històric, això tant és)? Com ho han fet perquè no fem res sent tants? Només amb una manifestació diària d’una hora, que ens trauria una hora de recerca (i apuntant que no som milers, som milions) els resultats serien millors que els que ens reporten tots els CVs rovellats en una base de dades, més encara, els resultats serien socials i no individuals… com ho han aconseguit?