Jo també seré una nova pobra (13)

Em dic Irene Jerez, tinc 17 anys i seré una futura pobra. Ara per ara, em mantenen els pares, i els cangurs que m’he anat buscant, així que, més o menys vaig fent el dia a dia, amb austeritat, però vaig fent. Sóc de la generació que es mira el futur amb por, que no sap què respondre quan els hi pregunten pel seu futur laboral. Futur laboral? És una broma? Futur de què? Realment sóc escèptica respecte al fet que les coses millorin tal com s’estan intentant canviar, la mentalitat d’aquesta societat hauria de patir un gir de 180 graus per tal d’evitar que la meva generació sigui la generació sense feina, sense casa i sense una vida digna.

Porto poca experiència laboral, tot i que d’esforç i ganes no me’n falten. Els estudis els porto notablement bé, i tinc molta predisposició a aprendre coses noves i a formar-me a nivell personal i moral. I doncs? Anys enrere hagués confiat que amb el nivell educatiu, i amb la predisposició, trobaria feina fàcilment i del que a mi m’agradaria treballar. Ara, confio en alguna cosa? No, de fet, em costa confiar fins i tot en els consells que se’ns donen als centres educatius: que estudiï economia o administració d’empresa, que té sortida; que estudiï xinès, anglès, francès al màxim nivell i que sigui la millor en tot. Aquests consells a mi no em formen, no m’agraden. M’estan ensenyant a ser superior dins els estereotips capitalistes, dins el rànquing  i la lluita laboral. Però no ens ensenyen a ser cooperatius, a ser solidaris amb els altres “competidors” de la nostra generació. Em sento com un gladiador dins un circ romà, superant enemics amb els que he compartit vida, sobrevivint a molts combats, aferrant-me al sistema imposat pels de dalt, que se’m miren des de les grades i compten els segons que trigo en caure. Em fa por, el fet d’haver de trepitjar la resta per tal de trobar feina més endavant.

I és que he arribat a una conclusió un pèl dràstica… D’aquí a uns anys per a poder treballar ens haurem de barallar amb tot Déu, i haurem de triar: o ser pobres econòmicament, o ser pobres moralment. Així que pel que veig, de totes maneres, seré pobre.

Ens han ensenyat a competir entre nosaltres, primer per les notes i concursos durant la primària, per les beques a la ESO i el batxillerat … Em tocarà, no competir, matar per trobar feina? De veritat volem això? Nens que aprenguin a competir, a “triomfar”. Una societat que imposa la llei del més fort, és una societat desigual per norma, i ara mateix estem superant els límits.  I em fa por, perquè el filtre laboral és reduït, perquè, ara, treballar ja ha esdevingut un privilegi, doncs quan a mi em toqui fer un cop de cap (que no falta gaire) no vull saber que suposarà treballar. Arribarà un punt en el qual per a poder treballar haurem de pagar i tot. I em fa por, sí, perquè m’il·lusiona el futur, però no aquest futur. La meva generació, sense casa, sense feina… Vull que almenys mantingui la dignitat. I la moralitat d’ajudar-nos entre nosaltres, de negar-nos a trepitjar els altres per a tirar endavant.

Traducción. [CAST]

Me llamo Irene Jerez, tengo 17 años y seré una futura pobre. Hoy por hoy, me mantienen los padres, y los canguros que me he ido buscando, así que, más o menos voy haciendo en el día a día, con austeridad, pero voy haciendo. Soy de la generación que se mira el futuro con miedo, que no sabe qué responder cuando les preguntan por su futuro laboral. ¿Futuro laboral? ¿Es una broma? ¿Futuro de qué? Realmente soy escéptica respecto a que las cosas mejoren tal como se están intentando cambiar, la mentalidad de esta sociedad tendría que sufrir un giro de 180 grados para evitar que mi generación sea la generación sin trabajo, sin casa y sin una vida digna.

Llevo poca experiencia laboral, aunque de esfuerzo y ganas no me faltan. Los estudios los llevo notablemente bien, y tengo mucha predisposición a aprender cosas nuevas y a formarme a nivel personal y moral. ¿Y bien? Años atrás hubiera confiado en que con el nivel educativo, y con la predisposición, encontraría trabajo fácilmente y de lo que a mí me gustaría trabajar. Ahora, ¿confío en algo? No, de hecho, me cuesta confiar incluso en los consejos que nos dan a los centros educativos: que estudie economía o administración de empresa, que tiene salida; que estudie chino, inglés, francés al máximo nivel y que sea la mejor en todo. Estos consejos a mí no me forman, no me gustan. Me están enseñando a ser superior dentro de los estereotipos capitalistas, dentro del ranking y la lucha laboral. Pero no nos enseñan a ser cooperativos, a ser solidarios con los demás “competidores” de nuestra generación. Me siento como un gladiador en un circo romano, superando enemigos con los que he compartido vida, sobreviviendo a muchos combates, aferrándome al sistema impuesto por los de arriba, que me miran desde las gradas y cuentan los segundos que tardo en caer. Me da miedo, el hecho de tener que pisar el resto para encontrar empleo más adelante.

Y es que he llegado a una conclusión un tanto drástica… Dentro de unos años para poder trabajar nos tendremos que pelear con todo Dios, y tendremos que elegir: o ser pobres económicamente, o ser pobres moralmente. Así que por lo que veo, de todas formas, seré pobre.

Nos han enseñado a competir entre nosotros, primero por las notas y concursos durante la primaria, para las becas a la ESO y el bachillerato… ¿Me tocará, no competir sino matar para encontrar trabajo? ¿De verdad queremos esto? Niños que aprendan a competir, a “triunfar”. Una sociedad que impone la ley del más fuerte, es una sociedad desigual por norma, y ahora mismo estamos superando los límites. Y me da miedo, porque el filtro laboral es reducido, porque, ahora, trabajar ya se ha convertido en un privilegio, pues cuando a mí me toque hacer un cabezazo (que no falta mucho) no quiero saber que supondrá trabajar. Llegará un punto en el que para poder trabajar tendremos que pagar. Y me da miedo, sí, porque me ilusiona el futuro, pero no ese futuro. Mi generación, sin casa, sin trabajo… Quiero que al menos mantenga la dignidad. Y la moralidad de ayudarnos entre nosotros, de negarnos a pisar los otros para salir adelante.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

26 respostes a Jo també seré una nova pobra (13)

  1. Retroenllaç: Yo también seré una nueva pobre (catalán y castellano)

  2. Rafa ha dit:

    Irene;
    M’agradat molt el teu post, tot i el pessimisme que transmet, amb raó, però pessimisme.
    Els de la meva generació (40 anys) o més grans, no hem sabut canviar el mon per a que com a mínim, tinguéssiu les mateixes poques oportunitats que nosaltres vàrem tenir, poques però alguna en teníem. Tinc una filla de 19 anys, comprenc el teu pensament i per suposat em solidaritzo (tampoc jo estic molt millor, però…)
    Heu (hem) de lluitar per canviar aquest món on només importen els diners, és possible!, difícil, però no impossible, no perdeu l’optimisme i les ganes de canviar les coses inherent a la vostra edat.
    Seria interessant veure d’aquí a 10 anys com esteu, si us heu en sortit, si heu aconseguit el vostre cotxe d’alta gama i l’adossat, o pel contrari us heu estimat més viure sense cotxe, sense iPhone i sense tantes coses supèrflues, però que ara ens semblen IMPRESCINDIBLES…

    Saps, porto uns dies un xic mustio, deprimit amb l’ambient general que es respira, però, avui he anat a veure a l’hospital a una bona amiga i el seu company, que ahir van tenir un nen preciós, PLAF! he rebut una plantofada de felicitat, amistat, bellesa, optimisme… que m’ha recarregat, espero, pel que queda de setmana, aquesta amiga està tenint molts problemes amb el seu ex i a més el seu pare pateix una greu malaltia, però, això no ha estat suficient per a que no desfruitessin del moment amb totes les seves forces, ha estat increïble, ostres! Que feliços que són!!!
    Amb això vull dir que el pessimisme no ens ha de vèncer mai, si això ens passa, estem perduts. Com bé dius al teu post, “t’il•lusiona el futur, però, no aquest”, doncs heu de lluitar amb totes les vostres forces per a canviar-ho, segur que ho podeu aconseguir, i si no, o haureu intentat. Però, si us plau, no perdis la il•lusió, si ho fas estem perduts.

    Una abraçada.
    Rafa

    • Irene ha dit:

      Rafa;
      Moltes gràcies , suposo que sí que falta una mica més d’optimisme, però rere les línies pessimistes del meu escrit s’hi amaga un potent contrapunt optimista, que em diu que lluiti pels meus drets, i em llauri un futur millor, poc a poc. Suposo que si fa no fa, tots els joves pensem igual, i encara que ens queixem , potser prematurament o de manera un pél massa pessimista, tenim moltes ganes de tirar endavant, i no deixar perdre els petits avanços que les altres generacions han fet! Una abraçada ! I ànims !

      • Marc ha dit:

        La cosa esta molt fumuda, yo en tinc 24 noia, mai he sapigut estudiar i n´hi ha una titulitis que no la imagines… Y cuan veus que lo que se esta fent es agafar universitaris per cuatre chavos…Per no parlar del tema expèriencia, que es una cosa que ya olora a demanarlo per fer que la gent sigui capaç de oferirse a cambi tan sols de l´expèriencia, que yo tampoc en tinc gaire, aquesta sensaçió de “Gladiador” també la comparteixo, pero et dire una cosa, ara més que abans hem guardo amb humanitat.

        La cosa també esta d´una forma, o ens barallem entre nosaltres o ens juntem tots i lis futem el “chollo”.

  3. miquel ha dit:

    No se me desanime, porfa. Con 17 años no. Dejelo para los ni-hilistas como yo, que tengo 59. La traducción literal es la de DESESPERANZADOS. Créame, yo, ya desde lejos y por contaminado, veo que nos ha ganado el sistema…Pero ud, que es una criatura debe de luchar por salir adelante…le queda toda una vida, Salut

  4. Montse MB ha dit:

    M’agrada què comentis això de la competència per arribar a algun lloc, jo sóc de les què m’agrada treballar en equip i a les entrevistes sempre em diuen què no sóc adient perquè busquen algú amb molta empenta i capacitat de lideratge… (sóc estudiant/ dissenyadora gràfica/interiorista sense feina)
    Et recomano el què pensa Punset i el programa de redes (no es per fer propaganda del programa però penso què et pot ajudar) http://www.redesparalaciencia.com/5795/redes/redes-102-la-manera-disruptiva-de-aprender Tambè parlen molt de l’ensenyament cosa què pel què veig estàs interessada.
    Com apunten anteriorment no et desanimis. I quan et preguntin què vols ser o quin és el teu futur, digues què encara s’ha d’anomenar la feina què vols fer! No apuntis a seguir un model, a ser professora apunta a crear un mètode educatiu nou i eficient! Apunta lluny! Però fes passet a passet totes les coses què t’agraden fer i segueix endavant!

  5. Marc ha dit:

    Se busca mozo de almacén imprescindible vehículo propio para acceder al puesto de trabajo.
    Requisitos:
    – Experiencia mínima: Al menos 1 año
    – ESO
    – Experiencia en preparación de pedidos y manejo de carretilla manual o transpalet eléctrico.
    – Experiencia en el sector del transporte
    -Saber planear con las orejas con uso de “TopSky”.
    (només me inventat lo últim, lo altre gairebé tot a sigut un copiar/enganxar de una oferta d´una coneguda página d´INFormaçió de JOBS…

  6. rurbans ha dit:

    preciós! però et garantitzo que hi ha futur! el que tu mateixa vulguis tenir… la por al futur ve marcada per una paràmetres de “seguretat” d’una “vida ideal”. El futur és preciós! no et preocupis i no caiguem en pensar que no es pot fer res.

  7. Miguel ha dit:

    Muy emotivo tu discurso Irene, eres joven, pero llegara quizas dia en que alguien te brinde una opurtunidad, sabras verla????????. Queras ser solidaria, cooperativa,,,,,la dignidad, la moralidad quien quiere practicarla se encuentra mas de la veces con todo lo contrario. Cierto todos necesitamos unos de otros. Piensa que las diferencias las crea el administrarse, o no administrarse. Dos familias ganan lo mismo 40 euros diarios, una gasta 30, la otra 40,nunca seremos iguales. Unos pocos se decantan por la cultura, unos muchos se duermen con el balón, con los romanos era el león, en la edad media y moderna la inquisición, y asi el listo vive del tonto, y el tonto de su trabajo si lo tiene dado por el listo. Salud para todos con estas cortas reflexiones.

  8. E. ha dit:

    Me ha gustado mucho lo que dices. Yo leí un libro… en que hablaban de la competencia esta que fomenta este sistema asqueroso, con perdón, entre nosotros. Decía que nos incitaba al miedo… como estamos tan ocupados en intentar sobrevivir y este sistema nos impulsa a competir entre nosotros mismos, pues tememos a los demás… a las cosas… Este sistema nos incita al miedo, a ser reservados y a no ayudar al prójimo, simplemente, por el instinto de supervivencia. La gente no te ayuda pero, quizás es eso, que están aterrorizados, te conviertes en rival de ellos, ellos se convierten en rivales tuyos… MIEDO, este sistema nos enseña a temer y como consecuencia está la reserva, los pisoteos, incluso… Es muy triste y luego, siempre están los poderosos, que se llevan todo el dinero… y no importa. El sistema de clases, no ha desaparecido. Está más disimulado pero, está, sigue existiendo, por desgracia. Me declaro anticapitalista. Siempre me digo que debe de haber otra forma… ¿qué nos podemos inventar? Debe de haber algo… creo que el dinero es una desgracia. Incita al egoísmo, a ponerse unos encima de otros y promueve las desigualdades sociales. Si no existiera el dinero… verías como no pasaría eso. Unos engordando como los cerditos Babe, que no saben ya ni lo que hacer con su dinero, que les sale por debajo de las puertas, mientras otros tenemos que estar mirando cómo sobrevivir, como apañárnoslas.

    Un saludito y encantada, Irene🙂

  9. Bert ha dit:

    D’acord amb tot el que dius, però per sort la vida és més que allò purament econòmic. Potser les generacions 70, 80 i 90 serem pobres econòmicament, però espero que alguns aconseguim ser rics en altres àmbits com el social, el polític, la salut,… Ànims, que la lluita continua.

    http://elblogbert.wordpress.com/

  10. Arreplegat exiliat ha dit:

    Estudieu enginyeries, que tot i que son dificils i costen (costen molt) i normalment es mes facil optar per les lletres, son, al mes parer les que faran avançar el mon, perque des de l’enginyeria també pots trobar la branca del l’administracio i la gestio, també pots aprendre llengues i en fi, a la carrera no aprens res…aprens a espavilar-te i a ensortir-te’n de les situacions, que ja es un gran què. Jo ara estic acabant el projecte final de carrera fent un erasmus a frança i passant-m’ho de conya amb diners que m’he anat guanyant durant petites pauses durant els estudis o durant l’estiu, i no només m’ho estic passant bé sino que el salt qualitatiu que he fet amb el francès no me l’hagués imaginat mai…hi ha converses que ja costa seguir-les en català, ara les puc seguir en francès. La carrera costa i m’hi he amargat molt i aprovant amb 5 pelats, no soc d’estudiar, pero si treballador i somiador, pero mira amb l’esforç m’ha sortit la oportunitat de fer un doctorat becat a frança (una oportunitat que per la nota que tinc dubto que em surti enlloc més); ni soc una rata de laboratori, ni m’ho havia plantejat mai, ni em vull quedar a provar sort per europa perque a la meva terra no hi ha feina. Sino que sempre cal seguir el cami d’una manera o altre i s’han de saber aprofitar les oportunitats que venen per petites que siguin i segur que amb ganes tots nosaltres trobarem el bon cami. La sort no existeix, la bona sort la creem nosaltres.

  11. josep ha dit:

    jo no ho sé irene, però això de competir ve molt abans del capitalisme. Sempre s’ha competit pel menjar. Quan lligues amb un noi q està bé segur q també has de competir amb altres noies. Quan vas a comprar el pa estàs fent pujar el preu del blat. Per la gasolina competeixes amb consumidors de tot el món. Recorda q la natura selecciona els que millor s’adapten, i espero que te n’adonis ara q encara ets jove! salutacions

    • Irene ha dit:

      Penso que cada punt de vista té la seva part de veritat, però jo no defenso la selecció natural en humans, almenys no en aquest sistema. L’esclavisme també era justificat per la selecció natural, és un fet extrem, però demostra que la mentalitat humana tendeix a justificar comportaments humans segons la naturalitat d’aquests. No és natural, no és humà que per a arribar lluny haguem de destruïr la resta, podem arribar lluny, però sense oblidar la solidaritat.

      • XaviP ha dit:

        Completament d’acord. Si el ser humà encara viu en aquest planeta és perque ha desenvolupat la solidaritat i ha treballat pel bé dels de la seva espècie, no per competir amb els seus iguals. El fonament del capitalisme ( l’home és un llop per a l’home ) ha destruit les relacions comunals i els recursos naturals d’aquest planeta. Vale ja de justificar amb la selecció natural qualsevol actitud contrària a l’humanisme i a la ètica més fonamental.

  12. llopfer ha dit:

    En tinc 17, t’entenc perfectament, però et diré una cosa: No ens aturaran, no podran. Nosaltres som conscients de la situació, sabem que tot plegat està muntat de la pitjor manera possible, i gràcies al fet d’adonar-nos, i de preocupar-nos, simplement ens cal posar-hi convenciment.
    Actualment hi ha un gran nivell d’incompetència, una gran quantitat de gent, treballa per viure, i aquí hi ha l’error.

    Hem de viure per treballar, treballar d’allò que ens agradi, perquè així, per mal pagat que estigui, serà el que ens agrada, i poder tenir aquesta oportunitat, invertir el temps en allò que t’agrada, és únic.

    Està tot massa malament, per tant, la gent amb ganes i decisió, ho té prou fàcil!

    Una abraçada.

  13. sigues els teus drets (si ho desitges) ha dit:

    Hola,
    Tinc 39 anys. Quan vaig acabar les estudis universitaris em vaig trobar en plena crisi del 95. Costava molt trobar feina i el meu pare just acababa de morir, la situació econòmica familiar no era per tirar coets. Recordo que algún orientador laboral em va preguntar un dia que com em veia o ,m’imaginava amb 35-40 anys i jo vaig respondre “que no em veia” perquè ho veía tot fosc.
    Ara, des de la certa seguretat amb que he assolit viure (sóc jurista a l’administració pública), veig aquesta crisi i penso que el model de societat i de treball amb el que siempre he cregut i en el que he intentat treballar -fugint de multinacionals, llocs competitius, etc- s’està reduint cada vegada més. Tens raó, la cosa “pinta” que has de competir amb tothom i això, no ho hem de dubtar, deshumanitza.
    Jo et diría, que no et dobleguis, no passis per on no vols pasar, no t’he endeutis jove per voler tenir un pis, situat a l’altre vora del carrer quan passis per davant un banc… – no t’hipotequis per a res, per a ningú-, intenta fugir de la competència tòxica…No se ben bé com, però vosaltres heu “d’innovar” maneres de fer, de viure, més lliures del consumisme més ferotge.
    Tens raó, no confiis en la teva formació però format tant com vulguis o puguis; que no et treguin el placer d’accedir a la cultura universitària, passa del fet que la teva tria sigui o no competitiva. Com més formació, més criteri tindràs i, per tant, més llibertat. No estudiis un grau pensant en si tindrà o no sortida sinó en si tens el desig de fer-ho i en com ets tu com a persona.
    Segur que hi ha sortides i que us en surtireu. Conserva la teva “moralitat d’ajudar-nos entre nosaltres, de negar-nos a trepitjar els altres per a tirar endavant”. El costat més fosc de l’economia mai arriba a tots els racons de la societat. Si busqueu bé, podeu trobar altres maneres.
    Una abraçada,
    Mònica

  14. maria ha dit:

    les crisis són cícliques, es dificil recordar-ho pero d’aqui a uns quants anys la situació serà bona. Pregunteu als vostres pares la seva situació a inicis dels 80, ja veureu que us arriven a explicar!!! No podem perdre l’esperança!!

    • Irene ha dit:

      Tota la raó, les crísis són cícliques, però la mentalitat ha de canviar, de manera que en les pròximes èpoques de bonança no cometem els errors que s’han comès altres vegades. Una època econòmicament bona, no justifica un comportament destructiu de cara al futur. Res dura per sempre, tot és cíclic, però aquests canvis s’han de mirar de fer de la manera més justa. Ara toca esperar i intentar canviar la mentalitat de la societat, tant en èpoques bones com en etapes de crisi.

  15. Enric ha dit:

    Hola Irene! Jo també en tinc 17 i he entrat en aquesta pàgina web gairebé per casualitat, però al llegir el teu post m’hi he sentit molt identificat, no puc estar més d’acord amb tu. Tot i veure que la nostra situació ja la voldrien moltes persones d’aquí (ja que hem de reconèixer que per sort i de moment, no tenim gaires problemes econòmics o d’habitatge) és cert que vivim sota una mena de pressió, que dia a dia va creixent. Suposo que tot això no ens canviarà res d’avui per demà, però és bo saber que hi ha més gent que pensa igual i que no vol un futur de capitalisme ferotge i selecció econòmica ni per a ells, ni per als seus fills. Com diuen els que t’aconsellen, potser és cert que canviar això ha de ser el nostre major repte del futur.
    Felicitats per plasmar tan bé com ens sentim molts joves.
    Que tinguem sort!
    Enric

  16. Patricia Soler ha dit:

    Hola, felicitats pel comentari.
    Som estudiants de periodisme de la UAB i estem preparant un reportatge per a l’assignatura d’Entrevista de Televisió i ens agradaria contar amb tu per l’elaboració del mateix. El noi que s’encarrega del bloc, el Santi, participa també en el reportatge i ens va fer saber de tu i vam pensar que series un bon exemple per protagonitzar-lo. Si hi ha alguna manera de posar-se en contacte directe amb tu, si us plau, ens ho podries fer arribar?
    Gràcies.

  17. montse ha dit:

    Hola ,
    Si tens raó ara mateix tot està de panxa enlaire , però lluita estudiant , aqui o a fora , estudia allò que t’ agradi però que tingui sortida , tard o d’ hora això ha de canviar i tú tindràs uns estudis que faran que puguis escullir la teva feina , i paral.lelament la teva vida . Si aqui no canvia, sempre pots marxar en algun pais que es disfruti de la vida i llavors a mes a mes es treballi , i no que es treballi per sobreviure. Endavant!!!!! que ets jove i tens moltes oportunitats , però moltes , que la vida és molt bonica i tu molt joveeeeee.

  18. xatu14 ha dit:

    Em trec el barret.
    Irene amb només 17 anys ja ets molt més rica que la majoria de la societat. Endavant, juntes ho podem!

  19. Francesc ha dit:

    Sí, en efecte, així és la nostra societat: ens hem de barallar amb els amics fins i tot per aconseguir tenir una certa riquesa econòmica!!! Soles desitge que li passen totalment les ganes a aquesta societat de dir que açò és un sistema socioeconòmic i polític que afavoreix al poble. Tinc gent entorn que no sé si té massa clar el perill del qual ens parles….

  20. Sebastián ha dit:

    M’ ha agradat moltíssim el teu escrit Irene. Escrius molt bé per tenir 17 anys.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s